Les llegendes de l'Estany, les goges i el drac de Banyoles

12/02/2020

La llegenda d’en Morgat (llegenda de l'Estany)

Diu la llegenda que en el terreny on ara hi és l’estany hi vivia un pagès que es deia Morgat, un dia quan estava llaurant les seves terres, va sentir una veu que provenia del cel que li deia:

"Morgat, Morgat, agafa la llaura i vés sota teulat"

Va pensar que tot eren imaginacions seves i va continuar amb la feina, però una altra vegada va sentir:

"Morgat, Morgat, agafa els bous i vés-te’n a casa"

El camperol, tot estranyat, s’aturà i alçant els ulls al cel no va veure ni una ànima a l'entorn. I, picant les anques dels bous, tornà a la feina. Però no havia fet encara dues passes, que la mateixa veu tornà a fer-se sentir:

"Morgat, Morgat, vés-te’n a casa o seràs negat!"

L’home una mica espantat ho va deixar tot i va marxar cap a casa, pensant que era la seva dona que el cridava perquè li passava quelcom. En arribar a casa, la dona li va dir que ella no l’havia cridat, llavors va decidir tornar a llaurar el camp, però en obrir la porta de casa, el va esfereïr un soroll estrany com si sortís de les entranyes de la terra, mentre aquesta trontollava tan fortament que el feia tambalejar. Tot aquell pla s’enfonsava com per art d’encantament. En Morgat, groc d’espant, veia pujar del fons d’aquell immens abisme unes onades gegantines que, cargolant-se feréstegament, engolien amb un traüt espantós els conreus i les arbredes.

Les aigües desfermades s’estengueren des de Lió a les Estunes i des de Porqueres a Banyoles. Després es calmaren deixant format un gran bassal: l’Estany de Banyoles.

El pagès va entendre que aquella veu que l'havia cridat només podia haver estat de la Mare de Déu del Mont, protectora de tota la comarca. I, per agrair-li el favor que li havia concedit, pujà pocs dies després al santuari del Mont a oferir un exvot a la verge.

La llegenda del Drac de Banyoles

Al paratge de la Draga de Banyoles s'obria una esquerda al subsòl coneguda amb el nom de clot del Drac. En aquesta esquerda hi vivia un drac que cada nit sortia i agafava una persona o un animal dels pagesos i se’ls menjava. El poble de Banyoles vivia atemorit i no s’atrevia a sortir a les nits.

La notícia de les malifetes d’aquell drac va arribar a oïdes de Carlemany: 

"Ira de Déu!" -va dir el gran emperador-. "Anem a Catalunya!"

Molts dels seus cavallers es disputaven la glòria de matar el drac; molts van anar al cau de la fera muntats en els seus cavalls i empunyant la llança. El drac els engolia a ells i cavalls, i no se’n cantava mai més ni gall ni gallina. Carlemany va fer un pensament: se n’hi va anar ell en persona, muntant en el seu cavall blanc i brandant la seva espasa, que es deia Joiosa. Aquesta espasa Joiosa, com llargament ho trobareu escrit en molt llibres d’estampa, tenia el do de no poder ser vençuda en cap combat. Però en rebotre contra el cuir del drac va saltar el ferro a bocins sense haver fet ni un escantell en aquelles escates. Carlemany se’n va entornar tot trist, declarant-se vençut per primer cop a la vida.

En aquest moment, Sant Mer entrava a Banyoles: un home descalç i vestit de sac. No duia armes de cap classe; res més que l’estola de dir missa. Se’n va cap al cau i quan el drac li surt; li tira l’estola al coll. La fera malvada va perdre tota la seva ferotgia. Manyac com un anyell va seguir el sant pertot arreu i fins a la seva ermita de Sant Esteve de Guialbes (coneguda actualment com a Sant Mer). Quan sant Mer va morir, també es va morir el drac.

La llegenda de les goges de Les Estunes de Porqueres

Les goges són fades que viuen al paratge de Les Estunes de Porqueres i s'amaguen de la llum i de la gent. Les esquerdes de les roques són l'entrada als seus palaus.

Una vegada, hi havia una pobra dona que havia anat a busca llenya al bosc, quan la nit la va sorprendre a mig camí de retorn a casa. Una mica espantada, va començar a desfer el camí; però de cop se li van aparèixer les goges i li van preguntar on anava: ella els va explicar que venia de recollir llenys i se li havia fet de nit. Les goges, per ajudar la pobra dona, li van ben omplir la falda però la van advertir que sobretot no podia mirar què hi havien posat fins que arribés a casa. Ella bé prou que ho va intentar però quan ja era a punt d'arribar no va poder resistir més la curiositat i va mirar què tenia a la falda:

" És segó!"  Va exclamar desil·lusionada quan va veure què tenia a la falda, i el va llançar.

En entrar a casa, però, va observar que la pols que havia restat al davantal s'havia convertit en or.

Les goges, doncs, l'havien premiat i tot seguit l'havien castigat per la seva curiositat converint l'or en segó. Vaja! d'aquí, qui vulgui pot deduir que va més retenir que penedir o que la curiositat a vegades ens perd.